Una de les coses més boniques que passen quan engegues un projecte així, és que t’adones que hi ha molt bona gent. Gent que abans de que els demanis ajuda, ja te l’estan oferint. Il.lusionats, vitals, motivats… contents de poder aportar qualsevol cosa per insignificant que sembli; TOT suma.
Diumenge vam citar els nanos dient-los que ens fariem quatre fotos, res de l’altre món. El que no sabien és que gràcies a l’Èric, uns dels que podria liderar el grup de bona gent, estrenarien unes samarretes “de marca” amb el logo de Nomelapassen estampat, ben visible, ben gran. I que a més rebrien unes ampolles d’aquestes que els seus ídols beuen a les ara batejades com a “pauses d’hidratació”. Flipàven..
I que les quatre fotos, en realitat eren unes súperfotos realitzades per un dels millors fotògrafs del país i que, a més, servirien per il.lustrar un reportatge per a un diari de tirada nacional, molt potent.
I això tan ben parit va ser possible gràcies al Víctor, que em va passar el contacte del Lu menys d’un minut després d’haver-li demanat. I a que el Lu, quan vaig explicar-li el que volia fer, en comptes de despatxar-me amb un “tio no puc que estic fotut”, em va posar en contacte amb l’Alberto; i que aquest, quan va escoltar el que volia fer, sense coneixe’ns de res, ràpidament va fer-li veure al seu cap que aquest projecte molava molt, que mereixíem un espai al diari.
I així, amb quatre bones persones, vam aconseguir que aquests nanos estiguessin feliços i contents aquells 20 minuts de fotos, samarretes (de marca) i ampolles. I mentre veia com reien i feien el ganso, no podia evitar pensar que si això ja els feia passar una bona estona, quan comencin a arribar al projecte més bones persones com l’Èric, el Victor, el Lu o l’Alberto, (a dos els coneixo fa anys i als altres dos no els havia vist mai), les estones que passaran si fem realitat la meitat de coses que ens ronden pel cap, seran inolvidables.
Per això us necessitem, per fer que passin coses.